Domingo IV de Adviento (B)

Los signos del Adviento

L’Advent és la preparació per a les solemnitats del Nadal i l’Epifania. I en aquesta preparació interior, demana també una preparació externa per tal que visquem millor aquest temps litúrgic.

Un primer signe és l’austeritat litúrgica: sabem que l’Advent no és un temps penitencial com la Quaresma, sinó un temps de preparació i espera joiosa. Per això tenim el color morat dels ornaments, que és un color més apaivagat en contrast al color blanc i clar que tindrem per Nadal. També és bo tenir una decoració més austera a l’església per tal que pel Nadal tot sigui ornamentat. En la litúrgia no cantem el Glòria, que és l’himne dels àngels a Betlem i que cantarem solemnement la nit de Nadal; si bé cantem l’al·leluia.

Un segon signe són els cants d’Advent, que només es canten aquest temps i que és bo tenir-los reservats per a aquest temps, per tal de prendre consciència que estem en l’Advent.

Un tercer signe és la corona d’Advent. Si bé és un costum que ens ha vingut dels països nòrdics d’Europa, ha arrelat molt a casa nostra. Consisteix en una corona de branques verdes, col·locada en un lloc prou visible i digne, i que té enganxades quatre espelmes vistoses, pels quatre diumenges d’Advent. Cada diumenge se n’encén una progressivament fins arribar a les quatre espelmes enceses el diumenge quart d’Advent, precedit d’una pregària o un cant. És un signe que podem fer tant a l’església com a casa.

Un quart signe és el calendari d’Advent, basat en un quadre amb finestretes per a cada dia del mes de desembre, fins al dia 25, que es va obrint i en cada una d’elles es van veient dibuixos de tema nadalenc que donen sentit a la festa. És una bona eina pedagògica per als nens per tal que entrin en la vivència del Nadal. El problema és que hi ha al mercat molts calendaris d’Advent que tenen molt poc a veure amb un calendari cristià. Si és així, més val estalviar-se’l.

Un cinquè signe és la col·lecta pels pobres, per tal d’adonar-nos que la nostra vida cristiana està basada en l’amor fratern que el mateix Jesús ens ha donat. L’Església fa la col·lecta pels pobres tant amb menjar o amb diners mitjançant Càritas.

Finalment, un sisè signe de l’Advent és fer el pessebre dies abans del Nadal, per tal d’ambientar-nos a casa que celebrarem les festes de Nadal i alhora és una molt bona eina catequètica per als nens, tot explicant cada personatge bíblic i explicar també el naixement de Jesús.

Lectura espiritual

Mujer, ¿dónde están? ¿Ninguno te ha condenado? (Jn 8,10)

La mujer no ha pedido perdón. Es una persona con miedo a morir y esto le basta al Señor. Porque la primera ley de Dios es que vivan todos sus hijos. Jesús no le pregunta si está arrepentida, él no se interesa por los remordimientos. En el fondo remordimientos y arrepentimientos son cosas que aún te ligan a tu pasado.

El perdón es un acto creativo: abre senderos, te devuelve al camino justo, hace dar un paso adelante, te abre el futuro de par en par.

El perdón no es un golpe de esponja sobre los errores del pasado, sino algo más: un golpe de ala hacia el mañana, un golpe en las velas de mi barca.

Nos sorprende el que la Biblia no pide que el pecado sea expiado sino confesado; no exige que la pena sea descontada sino reconocida. La única condición para el perdón es la sinceridad del corazón (Sal 51,8).

Ahora Jesús va más allá, abre otra revelación. Estamos acostumbrados a pensar que Dios nos perdona porque estamos arrepentidos. En realidad logramos arrepentirnos solo cuando sentimos el abrazo de Dios que nos aprieta contra él.

Nosotros creemos encontrar al Señor como premio de una vida buena. En cambio es encontrarle a él lo que hace buena mi vida. La oveja descarriada no es encontrada por el pastor porque se convierte y está volviendo al redil, sino que es hallada y cargada sobre los hombros mientras aún está lejos y perdida.

El Señor Jesús perdona sin condiciones, sin cláusulas, sin contrapartidas. Es encontrar este amor sin condiciones lo que genera amantes sin condiciones. “Tampoco yo te condeno”. El corazón del relato no es el pecado. Dios no justifica el adulterio ni trivializa la culpa, sino que reabre el futuro y nos hace volver a salir desde donde nos habíamos detenido.

Jesús no culpabiliza a nadie. Enseña treguas. Así yo tampoco culpabilizo a nadie, ni a mí mismo. Culpabilizar es como decir: te has equivocado en todo, no lo conseguirás nunca, eres un fracasado, no vales anda, no eres capaz de amar, no mereces nada.

Pero Jesús ha venido a realizar otras cosas hacia los culpables: se pondrá en el lugar de aquella mujer, en el lugar de todos los condenados, de todos los pecadores de la tierra, y se dejará matar por aquel poder considerado sagrado, de origen divino, rompiendo así la cadena maléfica allí donde ella tiene su origen, en una terrible, terriblemente equivocada idea de un Dios que condena y se venga, justificando la violencia.

Y hablando en cambio de una mano que acaricia y después empuja, de un pastor que nos lleva en brazos y, por primera vez, nos ama por aquello que somos, perdonando todos los errores, curando todas las heridas y liberando de todos los dolores.

.

Ermes Ronchi: Las preguntas escuetas del evangelio