Diumenge II de Pasqua / C / 2019

La Paraula de Déu

Llegir el Full Dominical

 

 

Lectura Espiritual

La solidaritat és l’acte essencial que s’ha complert en l’encarnació. Sense dessolidaritzar amb el Pare, amb qui roman sempre en comunió, ha fet un pas que el porta al cor de l’home i de totes les situacions tràgiques, un pas del qual ja no podrà sortir més.
De tal manera que ja no es pot parlar més de Déu sense parlar de l’home i ja no es pot parlar més de l’home sense parlar de Déu: en l’encarnació, els seus destins estan inextricablement units. Crist, veritable home i veritable Déu, és totalment solidari de l’home en el seu pecat quan es gira cap al Pare, i totalment solidari de Déu quan es gira cap a l’home.
És l’Anyell de Déu, estès sobre l’arbre de la Creu i immolat per tots nosaltres. No podem seguir Jesucrist sense pujar al Gòlgota i identificar-nos amb l’Anyell immolat per la salvació del món: el deixeble no està per sobre del Mestre!
Crist vol continuar en nosaltres la seva Pasqua pel món. ¿Ho vam pensar quan vam celebrar l’Eucaristia i quan combreguem amb l’Anyell traspassat? És per això que l’oració pastada amb crits i llàgrimes forma part de la nostra aventura espiritual.
Pregar és realment donar a Déu la pròpia vida. És veritat que Jesucrist és l’únic que pot intercedir per tots nosaltres al mateix temps que transfigura el món. Però en tots els membres del seu Cos que li són solidaris i que, al mateix temps, són solidaris dels seus germans, esclata aquest admirable poder d’intercessió.
En ells Jesús intercedeix, rescata i transfigura: “El monjo resa amb llàgrimes per el món sencer i en això consisteix la seva obra especial. ¿I què és el que l’empeny a pregar i a plorar pel món sencer? Jesús, el Fill de Déu que dóna al monjo l’amor en l’Esperit Sant. I la seva ànima sent una angoixa constant pels homes “.
En aquest sentit, l’home d’oració expressa davant de Déu el rostre de Crist que està incessantment per nosaltres: “sempre intercedeix per nosaltres”, dirà sant Pau. La seva pregària s’assembla a un crit arrelat en el desastre del pecat, un crit violent, repetit llargament que, per dir-ho així, arrenca per força la misericòrdia de Déu pel món.
És així que s’expressa el veritable amor de germà, el pecat i el sofriment del qual són sentits com els nostres. Aquests homes de pregària són portadors de la humanitat i qui es estranyaria que revisquessin en la seva pròpia carn el que falta a la Passió de Crist per la seva Cos que és l’Església, no el que falta en eficàcia, ja que tot ha estat obtingut per Jesús, sinó el que falta en profunditat i en amplitud als homes de tots els temps i del món sencer?
Aquests homes, així com se senten fascinats pel Rostre de Crist en Glòria, també se sent fascinats i arrabassats per la Santa Faç ferida i desfigurada. Una velleta malalta en un hospici em deia un dia: “Aquest crit de Jesús a la Creu: Tinc set, em sembla que ressona cada instant en el meu cor!” És per l’amor de Jesús que s’ha emmanillat amb la creu que un se sent portat a estimar aquest Rostre del Servidor sofrent.

Jean Lafrange: La pregària del cor

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: